El mercat de fitxatges de l’Espanyol ha estat decebedor. Punt. És una gran oportunitat de créixer perduda. Cyril Ngonge va arribar com l’única incorporació per a una plantilla que demanava reforços a crits si de veritat es volia aprofitar una oportunitat històrica.
Mantenir-se de manera ferma i consistent en la lluita per les posicions europees.
La lògica… a vegades tan poc intuïtiva ni seguida en el futbol… convidava a pensar que l’Espanyol necessitava, com a mínim, dues peces.
Un extrem i un davanter o un mitjapunta. I només ha arribat un… el primer. Per contra, dues sortides: la de Javi Hernández, rumb a Miranda de Ebro, i la d’un Luca Koleosho que va volar cap a París deixant enrere la qualitat que se li pressuposava. El seu retorn ha estat realment decebedor.
El mercat d’hivern de l’#RCDE ha estat decebedor. Una oportunitat perduda.@pericos_marca @radiomarcabcn pic.twitter.com/G0vXY7Mjd8
— Rubén Martínez (@rubenmrtinez22) February 6, 2026
Però la situació es va agreujar quan a la planificació coixa se li va sumar la tragèdia. La lesió de gravetat de Javi Puado. El capità, el gol, l’ànima. Sense Puado, l’Espanyol no sols va perdre al seu millor jugador, sinó que va perdre al probablement el seu millor fitxatge d’hivern.
I la resposta del club dimecres passat? Sense autocrítica. Un encongir-se d’espatlles i fent servir la retòrica. No per gastar més estarem millor». Una declaració d’Unai Ezkurra… que, per cert, va debutar davant el gran públic en representació d’una àrea esportiva que ha viscut un mes d’autèntic quilombo i desorganització. Una estructura tan erràtica que ha conclòs amb el mateix president … Alan Pace.. admetent que no esperaven aquest desenllaç del mercat.
Faré un símil… Si el capità del vaixell admet que no esperava la tempesta, qui està al timó? En qualsevol cas… aquesta frase, «no per gastar més s’està millor», és una veritat a mig fer que sona a excusa. Era el repte d’aquest mercat: reforçar una plantilla que estava rendint per sobre de les seves possibilitats amb figures de nivell per a fer el salt qualitatiu.
Aquest treball ha estat insuficient. Entenc que el missatge oficial hagi de ser de satisfacció, però en el futbol, com en la vida, els silencis i les cares llargues en els passadissos de Cornellà diuen el contrari.
Alan Pace vol un RCDE Top-6, però amb mercats hivernals de perfil baix com ha estat l’actual aquest camí es torna una utopia. No és podrà aconseguir. Ja van deixar indicis Mao Ye i Antonio Dávila: que a l’estiu serà el moment d’invertir. Promeses de «demà» per a un equip que té les urgències «avui». És l’etern retorn de l’Espanyol: demanar paciència mentre que el gran cúmul d’il·lusió construit es dilueix. Tampoc pels resultats del mes de gener han acompanyat i han incrementat els dubtes.
Ara bé.. soc d’agafar el camí de la prudència. Hi ha un full de ruta a mitjà termini que fa falta executar, sí. Però l’actualitat i l'»ara» sempre manen. I ara mateix, la sensació és que l’Espanyol ha decidit anar a una carrera de Fórmula 1 amb el limitador de velocitat posat.
Veurem si amb Ngonge, el gran treball de l’equip, que és brutal… i l’èpica de Manolo González aconsegueixen per a aconseguir la matxada.
