Dos anys donen per a molt. 730 dies va complir ahir dijous Manolo González sota els comandaments de la banqueta del primer equip de l’Espanyol. Aquell dotze de març del 2024.
HAY QUE VOLAR
El que ningú va esperar és que en aquest just moment, el tècnic de Folgoso do Courel (un municipi situat en el sud-est de la província de Lugo, a Galícia) donaria un canvi a la situació de l’Espanyol i generaria una connexió amb la graderia única.
Si analitzem la seva trajectòria per objectius complerts, el balanç és inqüestionable. Va ascendir a l’equip per mitjà d’una promoció amb remuntada en la final i posterior invasió de camp inclosa. Va retornar al club on li correspon per història en el moment de tensió institucional més elevada.
En la temporada següent, va salvar a un equip amb una plantilla de circumstàncies que va tenir fins a nou futbolistes cedits i amb una despesa realment baixa. Ho va fer amb sofriment inclòs i posterior invasió de camp. Si no, no seria l’Espanyol.
Amb l’equip salvat, es va tornar a guanyar el dret a la renovació fins a 2027 per a començar el present curs amb una inversió més important i apuntalar una plantilla que havia de fer un pas endavant. I ho va fer en gran manera aconseguint un any històric: el sisè millor equip de LaLiga en any natural i acabant el 2025 amb cinc triomfs consecutius.
No obstant això, és cert que en aquests dos primers mesos del 2026 a l’equip se li han «fos els ploms». Quatre punts de 30 possibles i cap victòria en deu jornades. Malgrat això, l’Espanyol és setè a onze jornades d’acabar el campionat de lliga tot i que faria bé en espavilar.
Els dos anys de Manolo González a l'#RCDE, a La Prèvia.@pericos_marca @radiomarcabcn pic.twitter.com/qvtgCWA2qc
— Rubén Martínez (@rubenmrtinez22) March 13, 2026
Ara, abstinguem-nos per un moment dels resultats. Aparquem l’aspecte que posen a cadascun en el seu lloc i donen fruit al treball previ fet perquè és important en aquest cas. Més enllà d’ascensos, permanències i rècords: Què és el que ha aconseguit Manolo González que no hagin fet altres entrenadors?
L’entrenador gallec és el fidel reflex de l’afició, amb els seus detractors i els seus amants. Però la realitat és que van ser els seguidors els qui, pràcticament, van mantenir a Manolo en el seu lloc de treball quan pitjor el va passar la temporada passada. Aquest cordó umbilical entre banqueta i graderia és l’actiu més gran del club ara mateix.
La proximitat i la naturalitat del gallec és una cosa tan única i complicat de trobar en l’esport professional que l’Espanyol no hauria de tirar-lo per terra. Ha consolidat dos anys realment bons; ha construït una base que, amb reforços, inversió i ambició, pot fer créixer una cosa realment bonica, especial i únic.
Des de quan l’Espanyol no ha tingut un tècnic com Manolo? Els processos de creixement en el futbol no són constants ni reeixits alhora, tampoc de manera regular. Es requereix paciència i confiança, encara que és clar que sense inversió ni ambició tampoc s’arriba a cap costat.
El cas de Míchel al Girona, o el de Claudio Giráldez en el Celta, encara que aquest últim amb un procés una mica més accelerat gràcies a la gran generació de la pedrera de Madroa són casos en els quals mirar-se.
Manolo ha demostrat que coneix la casa, que sap patir i fer jugar bé a l’equip amb diferents estils de joc. I en gran part dels casos, traient el millor rendiment de molts futbolistes…Romero, Urko, Joan García, Roberto, Pol Lozano, Edu Expósito… Ara falta que el club li doni més eines per a continuar volant. Sens dubte, aquests dos anys de Manolo González han estat una muntanya russa d’emocions.
